Quan l’Edu va perdre la Llum

El primer cop que va sonar el timbre aquell matí, l’Edu va pensar, que s’havia d’apuntar a fer un curs d’interpretació només per fingir que encara li agradava entrar a classe. El segon timbre, el de cinc minuts després, va sonar com una bufetada. Amb gran desídia i desesperança va enfilar el camí de l’aula, pel passadís va rumiar que aquell era un bon dia per renéixer… o per fugir.

Va obrir la porta de l’aula amb el seu entusiasme habitual, és a dir, gairebé nul. L’alumnat estava com sempre: mig dormit, mig desconnectat, mig a la seva bola, mig absents. Tot de meitats que no sumaven un alumne sencer. L’Edu va sospirar i va deixar el maletí i la tauleta damunt la taula com qui abandona una llosa abans de desertar.

—   Bon dia, classe. Avui continuarem on ho vam deixar l’altre dia..., però en realitat volia dir: “Avui continuarem avorrint-nos com sempre amb aquest temari antiquat del segle passat”

A la segona fila, precisament en el lloc on la llum de la finestra retallava el seu perfil, hi havia una noia que, curiosament, es deia Llum. No perquè fos l’estrella de la classe, sinó perquè literalment brillava de tant com es movia, es desesperava, dubtava i es distreia. Un incendi emocional. Tot un contrast amb l’Edu; gris, clàssic, conservador, i amb la creativitat pansida dins d’un calaix cerebral que fins i tot per a ell li semblava depriment.

Ella pensava: “Aquest home ho sap, que està explicant coses que ni la IA vol indexar?”

Ell pensava: “Aquesta criatura ja ho sap que fa 30 anys el meu fidel avorriment em va motivar a fer-me professor per no caure en el mateix parany, i vet aquí un alumne i vet aquí un professor que aquest conte s’ha repetit”

Es van creuar les mirades. I durant un instant, en aquell microsegon de distorsió, semblava que una fissura temporal s’obria entre ells. L’Edu va veure la seva versió jove a la cara de la Llum: aquell noi que creia que seria un professor innovador, divertit, capaç d’inspirar, i no un simple arxiver de temaris prehistòrics. La Llum va veure el que podria ser el seu futur si no vigilava: una professora cansada, avorrida i amb ulleres molt cares però somnis molt barats.

—   Avui parlarem del tema 3,  va continuar l’Edu: “Contextos socials i culturals del pensament postindustrial.”

En aquell mateix moment, tres alumnes van plorar per dins. Un per fora.

La Llum va aixecar la mà.

— Edu… això per a què serveix?

L’Edu va obrir la boca i va detectar un silenci potencial: aquell segon on pots reinventar-te o enfonsar-te. Va optar per una tercera via:

—   Serveix… serveix per aprovar.

La classe va esclafir una rialla discreta, com si haguessin desconnectat el mode humà i activat el mode sarcasme col·lectiu.

En aquell precís moment l’Edu va iniciar un monòleg interior: “Mira’t. Quin desastre! L’Edu, ‘l’educador’, que no eduques res. Has convertit la teva vida en un malson, en una rutina mediocre, un despropòsit sense cap altre propòsit que sobreviure dins la foscor de la desmotivació emocional global...”

I al mateix temps i de forma paral·lela la llum va iniciar el seu monòleg interior: “Odio els adults quan descobreixo que no són ni herois ni monstres. Només… persones cansades i desmotivades.”

Però aquell dia alguna cosa va voler trencar-se. Una bombeta del sostre va parpellejar amb imprudència distòpica. El projector va emetre un soroll estrany, com si volgués confessar que també n’estava tip. La pissarra digital va mostrar un error que ningú havia programat: “Reiniciant el futur….”

—   Ai, mare —va murmurar la Llum—, fins i tot la tecnologia s’està revoltant.

—   I amb raó —va dir l’Edu, sorprenent-se a ell mateix—. Potser… potser aquest temari és tan antic que ja s’ha convertit en arqueologia digital.

La Llum va somriure.

—   Això sí que m’interessa. Per què no comencem un nou capítol: “Per què seguim fent veure que el món no ha canviat?”

Una energia estranya, quasi còsmica, quasi humorística, va recórrer l’aula. Semblava un d’aquells moments impossibles en què professor i alumna trenquen les barreres generacionals i s’apropen per trobar-se al fang, al mateix nivell, ambdós derrotats, però curiosament més vius.

L’Edu va recolzar les mans a la taula.

—   Sabeu què? Fem una cosa diferent avui. Oblidem-nos del temari uns minuts. Parlem seriosament… o, si més no, amb la ironia imprescindible per sobreviure a la situació.

La Llum, que no esperava sentir “oblidem el temari” fins a la seva jubilació, va obrir els ulls de bat a bat.

—   Doncs som-hi! Però sincerament. Sense romanços ni artificis.

Van començar a parlar. Ell del seu cansament, del pes de la institució, de la sensació d’estar ensenyant a viure en un món que ell tampoc ja no entén. Ella, del seu vertigen, de créixer en un temps massa accelerat, de la por de convertir-se en una adulta avorrida i buida.

Van seguir les rialles sarcàstiques, les confessions inesperades. Un punt de derrota. Un punt d’esperança.

La resta de la classe, per primer cop, escoltava.

Al final, l’Edu es va recolzar a la paret, exhaust però lleuger.

—   Llum… si fos jove de nou… pegaria foc a l’escola. Metafòricament, o no?, almenys això crec. Ho cremaria tot, no deixaria més que cendres i un caliu de creativitat i d’il·lusió per començar tot de nou.

La Llum es va encongir d’espatlles, amb un somriure perillós i tendre alhora.

—   Edu, no m’importaria ser una professora amargada com tú… sempre que complís la seva paraula de cremar l’antiga escola i sabés motivar els meus alumnes sense rancúnia, sense por i sense tantes limitacions...

Es van mirar. I per primer cop no hi havia distància. No hi havia edat. No hi havia autoritat ni rebel·lia. Només dues persones intentant entendre un món disbauxat que no els facilita gens la feina ni la vida.

L’Edu va respirar profund.

—   Llum… ¿i si un dia no hi ha escola a la qual prendre foc ni alumnes als que motivar? ¿Què ens quedarà, llavors?

La Llum va tancar el portàtil a poc a poc.

—   Suposo que… la pregunta de veritat serà una altra: tindrem el coratge de construir-ne una de nova?

L’alarma es va disparar sobtadament i les flames i el fum es van viralitzar de forma caòtica com un allau imparable.

Fi.

Foto de Yustinus Tjiuwanda en Unsplash